de
Xavier Forés
Demà pregunta’m d’avui
el que vulguis,
un color, una olor,
la silueta de ma estimada
pregunta’m-ho tot
però deixa’m que acluque
els ulls ara, submergit
amb el meu silenci,
submergit amb el meu instant,
l’únic i solitari temps real.
Polsegada, i els ulls, borrosos,
com l’amada. goig
pel matí roig, l’ànsia
zel i dubte, al foscant
gust de barreja, la durada
suc mèlic
l’acte i el fimbreig, volada
la passió, encesa
la llengua, vetada.
Safareig
les dones rentant les ànimes
xafardejant
i els sons i les paraules, escapant-se
d’entre les escasses dents
que resten del passat
el fred, saludant
i les mans roges, castigades
pel sabó i per les aigües
Amén